L’article que reproduïm tot seguit va ser publicat pel nostre portaveu Carles Andrés el passat mes de setembre a “El periódico de aquí”. Les seues línies reflexionen al voltant de la qüestió catalana:
Més enllà de legalitats o il·legalitats, els fets són irrebatibles. Catalunya ha desconnectat d’Espanya -amb referèndum o sense-. I eixa fractura no hi ha cossos policials, tertulians il·luminats o martingales polítiques de darrera hora que puguen soldar-la. Com a molt, dissimular-la per un temps.
La batalla als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, als carrers, per guanyar-se l’adhesió de l’opinió pública a la causa, ha fet ben clara una altra realitat inqüestionable. A l’Estat espanyol -amb el PP al capdavant- li ha esclatat a la cara la desafecció que ha sembrat a Catalunya amb la seua catalanofòbia evident o emmascarada de tants i tants anys.
I la inacció política de Mariano Rajoy -a la gallega, és a dir, esperar que els problemes se solucionen tots sols-, i la seua prepotència temerària, que ha adulterat l’estat de dret fins a extrems inacceptables, amb la intoxicació política descarada de les institucions de justícia, han vingut a complicar encara més la solució.
Detencions de càrrecs electes, multes desorbitades -que ja haguérem volgut per als corruptes-, coaccions judicials contra més de 730 alcaldes i alcaldesses, escorcolls domiciliaris de la policia fora de tota racionalitat (a Burjassot, a un jove internauta, per compartir una pàgina web sobre el referèndum), prohibició d’actes públics -a Madrid, a Vitoria…-, tot negant, de facto, la llibertat d’expressió; invasió de competències administratives, policials i de tota mena, per una fiscalia polítitzada; intervenció dels comptes de la Generalitat sota l’empara de la Llei de Sostenibilitat pressupostària i financera que és inaplicable en aquest cas perquè el seu objectiu comptable és totalment alié a l´ús que se li està fent, i, així, un llarg etcètera.
És més, en una entrevista a l’exmagistrat emèrit del Suprem, el sr. José A. Martín Pallín, assegurava que el govern del PP ha declarat -sense dir-ho- l’estat d’excepció (com en les dictadures, siga dit de passada-, i, a més declarava que les l’Estat de dret està sent xafat per les decisions polítiques i judicials que s’estant prenent a Catalunya.
El referèndum, continua l’exmagistrat del Suprem, no és il·legal perquè convocar-lo no és delicte en l’ordenament jurídic espanyol vigent -el Govern espanyol ho sap-. I acaba dient que acusar de sedició tumultuosa responsables d’entitats culturals és senzillament una barbaritat judicial.
Ja ho hem dit; es tracta, en summa, de l’ús polític del Tribunal Constitucional i de la Fiscalia General de l’Estat -que quedarà profundament danyat, passe el que passe l’1 d’octubre-. I aquest abús, no ho dubten, no ajudarà a resoldre el problema territorial que té l’Estat espanyol (vullga o no veure’l, tant fa).
Mirar de pactar amb l’Estat espanyol un referèndum legal és, coneixent la ´seua trajectòria històrica, una broma pesada, només apta per a la ciutadania ingènua. Ho diuen alguns per salvar la situació. “Promeses d’amo, aigua en cistella”.