Carles Andrés Raga, portaveu del grup a Aldaia, explica en un contundent article publicat aquest mes de febrer a EL PERIÓDICO DE AQUÍ que la llibertat d’expressió a l’Estat espanyol està tocada de mort:
No cal ser molt espavilat per saber que a l’Estat espanyol la llibertat d’expressió a l’hora d’ara no sols està amenaçada, sinó que ja se la veu mig morta. Igualment, és ben evident que la independència del seu sistema judicial està greument ferit.
La cosa ve de lluny. La societat espanyola, amb la democràcia tot just encetada, ja veia limitat el seu dret a la llibertat d’expressió als anys vuitanta mitjançant el control dels grans mitjans de comunicació -a través del control polític de les llicències d’emissió, de les ajudes públiques o, directament, de la publicitat institucional que els mantenia. Ara és el mateix romanç.
El ben cert és que estem assistint a la liquidació dels pocs vestigis de qualitat democràtica heretats del passat recent -perquè no fou només el temps de la ‘moguda’ i la ruta del ‘bacalao-. La llibertat d’expressió, l’equitat davant la justícia o la independència dels seus òrgans de govern -tot i que estaven agafats en pinces, però hi eren. Pel que es veu ara, tota llibertat pública s’escriu inevitablement al dictat del polític de torn i dels seus jutges panxacontents (per cert, fou el PSOE qui en la Transició creà les quotes de partit a l’hora de triar els representants dels jutges en les més altes instàncies judicials). El PP no ha fet més que reblar el clau i posar en un destret la poregosa classe judicial reaccionària, carrinclona i profundament espanyola -en el sentit més pejoratiu de l’adjectiu.
Enviar a Brusel·les un jutge per ocupar un lloc en el Tribunal Superior Europeu que menteix en el seu currículum i que no sap d’idiomes ni un borrall, és només propi d’un estat mangarrufer. Allà. al cor d’Europa, encara es fan creus de la barra del jutge espanyol que, després de mentir en el seu currículum pel que fa al domini de llengües, demana a la comissió avaluadora que li faça l’entrevista d’aptitud en espanyol perquè no entén ni pruna -ni de francés ni de anglés. O siga, si fa no fa, el nivell idiomàtic dels presidents espanyols, l’actual i els pretèrits (amb Mariano Rajoy al capdavant)
Empresonar un raper per la lletra de les seues cançons, denunciar un tuitaire pels seus comentaris en les xarxes socials, segrestar un llibre o retirar un quadre d’una exposició d’art per inadequat, és impropi d’un estat democràtic modern -que no té por a la dissidència perquè se sap fort-. Només els règims dictatorials tenen pànic a la crítica, la a discrepància o la a denúncia pública.
Hom podrà estar conforme o no amb un comentari, crítica, desqualificació o difamació proferides contra una persona, institució o país, per exemple; però qui el verbalitza, escriu o transmet per qualsevol canal públic, ha de tenir el dret real de fer-ho. Ens agrade o no, ens produisca fàstic o repugnància total. Tant fa. La llibertat d’expressió no violenta ha de ser la via natural d’expressió del descontent o de la ira de la ciutadania.
No hi ha excuses raonables que justifiquen una involució en els drets i les llibertats com la que estem presenciant. Em fa l’efecte que fins i tot els instigadors de la croada inquisitorial s’han adonat que se’ls ha anat la mà. Si aquesta és la marca “Espanya”, bona nit cresol, que la llum s’apaga.