Carles Andrés i Raga, portaveu de Compromís per Aldaia, es mostra contundent en el següent article que considera la lluita per unes pensions dignes com una causa intergeneracional que hauria de mobilitzar els joves. El text diu així:
“En aquest país de pandereta on “el gat vell ja mira per ell” la premsa madrilenya enceta debats espuris on es confon interessadament l’opinió pública, com ara amb la controvèrsia falsa sobre la presó permanent revisable (el 80% dels catedràtics de Dret Penal de l’Estat estan en contra d’aquesta mesura) o sobre l’equiparació salarial entre cossos policials a compte de l’actuació policial espanyola a Catalunya. I mira per on, en aquest darrer debat, s’amaga, perquè no interessa a la “caverna”, el tema controvertit de la jubilació dels agents policials.
El que no es diu és, per exemple, que l’escala bàsica de la guàrdia civil pot començar a jubilar-se (a passar a la reserva, amb un 100% del sou) a partir dels 56 anys -i no als 65 dels mossos d’esquadra-. O el fet que la benemèrita gaudeix d’uns drets socials com ara el de vivenda gratuïta , l’anomenat “pabellón” (quasi el 50% dels guàrdies civils en tenen una), entre d’altres prebendes socials amb què no compten els cossos policials autonòmics (que estan en el sistema general de la Seguretat Social i no en l’especial de les Forces Armades, amb els seues avantatges específics).
Però, com aquell, ja s’ho faran, car Euskadi o Catalunya paguen a la seua policia autonòmica el que volen dins de les seues possibilitats pressupostàries. Que no maregen al personal amb debats que no són més que cortines de fum que el que realment volen és amagar una realitat incòmoda -corrupció a dojo, sous de misèria i jubilacions ignominioses.
Amb tot, el que és més lamentable, és que les mobilitzacions contra l’increment ridícul i vergonyós de les pensions – i a favor d’unes retribucions dignes- les estan protagonitzant les persones grans (si fa no fa els mateixos que, cinquanta anys enrere lluitaren per la democràcia i els drets socials que tenim ara).Una autèntica lliçó de compromís que hauria d’avergonyir a més d’un.
I mentrestant, la majoria de la gent jove resta impassible -enganxada al mòbil, sense alçar el cap-, com si la cosa no anara amb ella; com si la fatalitat de no poder gaudir en el futur d’una pensió digna -i ben merescuda després de tota una vida de treball- no l’afectarà poc ni gens. Una ingenuïtat irresponsable, la veritat.
Així, mentre les persones pensionistes batallen hero
icament al carrer, molta joventut s’enredra feliçment en les xarxes socials, aliena als problemes reals que tard o d’hora li afectarà, amb la convicció letal de l’estruç, que pensa que, amagant el cap davall terra, els perills desapareixeran -perquè no els veu. Mala marxa.
La jugada del PP és ben clara. En any electoral, anunciarà un increment de les pensions i la caterva de gent major que ara ompli els carrers, els omplirà les urnes amb vots conservadors (perquè més val mal conegut que bo per conéixer, diran). El romanç de sempre, vaja.
La joventut hauria d’implicar-se més en els temes públics que li afecta ara i en el futur. No és prudent ni ètic que espere que els altres solucionen els seus problemes, des del paternalisme social o el compromís polític de partits on ells no militen.
En fi, és hora que la gent jove es llance al carrer a defensar els seus drets perquè, al final de la correguda, o ho fan ells o no ho farà ningú -ni que siga perquè els altres se’n cansen o, senzillament, perquè la gent gran que ara tira del carro té els dies comptats.”