Compromís per Aldaia diem prou a la violència de gènere i als micromasclismes!

Aquesta setmana que tant parlem de la ignominiosa desigualtat salarial entre homes i dones a l’estat espanyol, recuperem un text del regidor Carles Andrés publicat a “El Periódico de Aquí” el passat mes de novembre, a propòsit del Dia contra la Violència de Gènere (25 de novembre):

Un any més commemorem el Dia contra la violència de gènere. Un any més, la lacra de la violència contra les dones lluny d’amainar es perpetua com si fóra una fatalitat inesquivable. Manifestos institucionals, concentracions, vigílies, manifestacions… Ja ho veiem; la part conscienciada de la societat clama contra la injustícia i a favor de la igualtat real i efectiva de les persones, siga quin siga el seu sexe o la seua identitat sexual. Per contra, l’altra part de la societat calla i n’és còmplice -des de la ignorància o l’interés. Compte fet, el feminisme radical, en aquest contex decebedor, no sols és legítim sinó democràticament imprescindible.

No cal anar molt lluny; cada dia, al carrer, a l’oficina, a l’escola, als mitjans de comunicació -on siga, tant fa-, les mostres de micromasclismes (actes quotidians aparentment insignificants que desprenen un masclisme subjacent tant feridor com el convencional), se succeeixen amb una regularitat i contumàcia descoratjadora.

Presentadores de l’oratge que han de fer, vullgues o no, unes mides sensualment suggeridores; un escot de vertigen totalment gratuït per parlar de l’actualitat; un programa on ells pugnen per manifestar ostentosament els atribut masculins que tot mascle alfa ha de posseir, i elles, amb més pitram que coneixement, es barallen vel·leidoses per conquerir el cor d’aquell -malgrat ser infidel compulsiu, indigent intel·lectual o estar laboralment desactivat.

Arreu trobarem: acudits on la dona és dibuixada amb estereotips infames -feble, capriciosa voluble o consumista-,,un llenguatge sexista que fins i tot al personal més conscienciat costa desterrar, i usos socials que assignen al sexe femení un rols determinats -subordinats o gregaris sempre- o que, directament, menystenen la sensibilitat femenina.

Els conte un cas real que, per a mi, és violència institucional contra les dones -per acció o omissió, tant fa. Una dona que per problemes greus de salut ha d’avortar en un hospital valencià. Està en un període molt avançat de gestació, sis mesos. L’espera en la sala de dilatació es fa al costat mateix d’altres dones que, eixes sí, estan a tall de parir.

Imaginen vostés què deu pensar o què deu sentir eixa dona que està a punt de perdre la seua criatura -molt probablement la darrera oportunitat de tindre’n -, mentre passen les hores -inacabables- i veu com altres dones ixen del paritori extenuades però amb la felicitat al rostre. I de fons, els plors dels nadons i al corredor, centres de flors. A ella, en canvi, li espera un xiquet mort i el dol de la pèrdua. Crònica d’una mort anunciada al bell mig del paradís!

Allà està, compartint espai amb futures mares -probablement per un protocol sanitari que no ha tingut en compte el dolor inconsolable de l’embarassada que en unes hores perdrà el seu fill-. I, a més, sentint comentaris desafortunats de les auxiliars -que li asseguren que encara “està verda”- que no distingeixen el seu cas dels de la resta, amb una professionalitat assèptica sense cap mena d’empatia envers la mare que no ho serà mai més.

Total; violència institucional inhumana que afig humiliació i dolor innecessari a qui ja en té sense haver-lo buscat. No ens valen excuses organitzatives o de protocols oficials. Perquè en aquest país de pandereta, quan hom vol, tot es pot canviar -i millorar- fins i tot la sagrada Constitució. Amb permís del discurs dominant: ignorant, caspós i testicular.

Arxivat en: General

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *