“Embolica que fa fort!”: nou article del portaveu local Carles Andrés sobre l’estratègia de la divisió

El regidor Carles Andrés ens parla, en el següent text publicat aquest mes a “El Periódico de aquí”, sobre les estratègies de divisió i paranys lingüístics de la dreta més reaccionària.

Embolica que fa fort!

Quan un partit polític nou irromp sobtadament i amb força en el panorama mediàtic sol respondre a una estratègia mediàtica de desgast d’alguna altra formació política o a interessos inconfessables de grups de pressió. El que es pretén, en el primer cas, és soscavar el suport electoral d’algun altre partit (com féu el PP amb Podemos per afeblir el PSOE) o de servir els interessos sectaris d’un grup econòmic o ideològic molt concret (les empreses de l’Ibex 35 per exemple, amb l’impuls de Ciudadanos per llavar-li la cara a un PP en descomposició).

Els qui portem un carro d’anys en açò de la política sabem del cert que mantindre una mínima infrastructura de partit costa molts diners i aquests, ei que sí, no plouen del cel. I què direm de les campanyes electorals. Que costen una barbaritat i que les formacions polítiques han de fer-hi front mitjançant els préstecs bancari -si els en donen- i de les aportacions econòmiques dels seus militants i càrrecs; a tant per barba.

Què passa quan una ocurrència com ara la rebregada “Tabarnia” ompli els mitjans de comunicació. Passa que algú -la cara B de l’Estat o alguna corporació empresarial a favor d’una ideologia determinada -profundament espanyolista, en aquest cas- posa els diners i els seus mitjans de comunicació per marejar el personal i poder manipular-lo en benefici propi.

Als valencians no ens han d’explicar què vol dir allò de “Divideix i venceràs” o allò d`”Embolica que fa fort”. Als anys setanta i vuitanta del segle passat es desfermà una autèntica campanya per terra, mar i aire que mirava de deslligar les comarques alacantines del seu referent històric valencià. L’estratègia era la de promoure una nova regió anomenada “Sureste” que englobaria Alacant, Murcia, Albacete i Almeria.

Qui hi havia darrere? Una Caixa d’Estalvis, la Caja del Sureste, que, a base de finançar el despropòsit, buscava fer-se un lloc en el mercat bancari. I, com no, també hi eren els sectors més retrògrads i reaccionaris de les províncies implicades, que, en el cas d’Alacant capital, des de postulats profundament antivalencians, s’oposaven a l’Estat de les Autonomies. Era, si fa no fa, el franquisme disfressat d’apàtrida i oportunista.

L’estratègia és diàfana. Creen una plataforma amb algun personatge amb certa notorietat mediàtica, fent-la passar per una reacció espontània a un problema real o fictici que la justifica; se li dóna bombo en els mitjans a tothora (òbviament amb els diners dels impulsors amagats en els seus despatxos); se la fa creïble i es facilita en uns mesos una infrastructura i una organització que, en condicions normals, tardaria anys a bastir-se.

I, si l’estratègia és desesperada, es paga a qui faça falta perquè faça la faena bruta de l’agitació violenta al carrer. I els seus patrocinadors, com sempre, als despatxos a l’espera de cobrar el rèdit polític en forma d’escons o de contractes amb l’Administració.

No sols això, a més, els seus mitjans -veus dels seus amos- no sols parlaran bé del partit al qual donen suport sinó que miraran d’instaurar un marc mental i lingüístic on les seues idees seran sempre les bones i, les dels contraris, abominables i perseguibles fins i tot amb violència.

L’esquerra no hauria de caure en el parany lingüístic de la dreta més reaccionària. Un demòcrata defensa pacíficament les seues idees i un feixista ataca violentament les que no són les seues. Eixes són les etiquetes que diferencien als agredits dels seus agressors, per molt que aquests es facen passar per valencianistes, costitucionalistes o amics del Corpus. Tant fa.

Arxivat en: General

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *